Rafa Lahuerta revela su misterio en 'La promesa dels divendres': una confesión que atrapa | Literatura | EL PAÍS

En la noche del viernes 25 de noviembre de 1988, en el bar Mestalla de Valencia, un joven de 17 años, estudiante de COU, introvertido, distante y enigmático, propenso al fanatismo —es un ultra del Valencia FC—, sumido en los malentendidos personales que el instinto de la soledad genera en la compleja imaginación moral de un adolescente, con numerosas heridas abiertas —su padre padece cáncer, su hermano ha nacido sordo, mudo y con otras limitaciones cognitivas, su madre es “una mujer cartesiana, germánica, entregada al infalible método de la responsabilidad y el trabajo bien hecho”—, conoce a una chica y, envuelto en la embriaguez de la euforia, se enamora de manera descontroladamente romántica. Años después, este joven —Rafa Lahuerta— encontrará su lugar en el mundo gracias a su vocación literaria, publicará La balada del Bar Torino (2014), una crónica apasionada del valencianismo futbolístico y, a la vez, una guía vitalista de la València secreta y una fragmentada historia familiar. Seducirá a miles de lectores con una novela titulada Noruega (2020), una obra prodigiosa como solo pueden ser aquellas escritas en un estado de gracia, y ahora, en esta novela confesional que es La promesa del viernes, recuperará aquel momento aturdido de la otoño de 1988 en el que la intensa ilusión del deseo le trastornó la vida por completo, dejándole como herida abierta una dolorosa melancolía y una ofuscación que nos evoca unos versos de Antonio Machado —“borrada la historia / contaba la pena”— o las reflexiones de Hermann Broch que encabezan sus memorias: “Esto es solo una autobiografía en la medida en que se narra la historia de un problema que, casualmente, tiene mi misma edad”.

La promesa dels divendres és l’altra cara de Noruega —el relat d’un aspirant a escriptor que va alternant fracassos amorosos amb una soledat meticulosament destructiva— i de La balada del Bar Torino, però Rafa Lahuerta no comet la indelicadesa d’explicar-nos com va transformar les peripècies de la seva vida en ficció o en crònica, sinó que fa una anàlisi introspectiva portentosa per delimitar com era i què volia aleshores i per fixar de quina manera el passat esdevé present i el present il·lumina “un altre territori literari: esta confessió”. I llegim aquesta confessió, una fantasia inesgotable enamorada de la paraula, on es mescla l’heroic i l’antiheroic, el líric i el vulgar, la ferocitat i la delicadesa, el drama i la comicitat, i no ens podem estar d’agrair la consumada astúcia narrativa i la força amb què l’autor combina els dos eixos que l’alimenten. D’una banda hi trobem la desconcertant història d’amor que l’origina, i que una inesperada filigrana compositiva que convé no revelar —tot i que si es revelés tampoc passaria res perquè La promesa dels divendres se sosté en l’enèrgica contundència d’una prosa lacònica i extremament captivadora— enlaira l’ansietat i la tristesa cap uns cims emotius de primer ordre; per un altre costat, hi trobem els passatges estremidors i inesborrables de la poesia terrible i desoladora, fets d’il·luminacions seques, amb què el narrador evoca el declivi físic i el sofriment callat del pare, o les aparicions estel·lars de la mare, inassequible sempre al desànim, o la presència silenciosa del germà, que a pesar del dany cerebral un dia camina a soles per la ciutat, va a raure al cementiri i s’atura davant del nínxol del seu pare. I per damunt d’aquestes dues línies narratives, Rafa Lahuerta n’hi situa una altra que domina el llibre de dalt a baix, subjugant en la seva bellesa i que a vegades sembla suspès fantàsticament en el temps, a la manera d’un paisatge mític o llegendari, el paisatge urbà de la ciutat de València, com si la mirada obliqua dels melancòlics al·legoritzés la realitat: “¿Com no estar foll d’amor per esta ciutat si van ser els seus carrers els únics que van saber estar a l’altura del meu turment i la meua ràbia, els únics que em van oferir consol i poesia, els únics que em van proporcionar les claus per anar eixint, a poc a poc, d’aquell forat negre de pena i ofuscació?”.

Conjur contra les adversitats catastròfiques externes i contra les neurosis particulars, pletòric de vitalitat, partidari de la tendresa i la compassió, reivindicació de l’escriptura com a font de guariment, de calma i de serenitat, elogi de la comprensió i l’afecte cap als altres, explosió de talent estilístic i d’imaginació narrativa, La promesa dels divendres és un llibre molt bo.